Història

La història de la Fleca can Casals no es pot entendre sense conèixer els inicis dels seus dos fundadors, la Neus Casals, i en Manel Nart: Corrien els anys vuitanta i potser olorant el renaixement d’alguns poblets rurals que s’havien estat despoblant fins llavors, la Neus i en Manel van anar a caure a l’únic poble i la única casa que estava disposada a acollir-los: La Muntada, a Mieres.

Amagada del poble de Mieres rere el Puigfarner i posada a resguard del sol, la casa, en clar deteriorament, gaudia d’unes vistes a la vall, als cims de l’alta Garrotxa i més enllà, del tot corprenedores. Aquella parella d’urbanites, amb el cap ple de pardals, (pardals ben acomodats damunt dels mobles que també hi havia dins del seu cap) van decidir fer vida al més pur estil Seymour, buscant l’autosuficiència, conèixer l’esforç que hi ha rere cada ceba o pastanaga, rere cada formatge o mel, cada sabó i fins i tot cada abric… I així fou com, aprofitant que la casa tenia un forn antic, van començar a fer-s’hi el seu pa.

Entre la feinada de conrear els camps per donar menjar al bestiar que llavors tenien, (gallines, vaques i cabres -i al tanto que no s’escapin!) cultivar un hort, fer-se com he dit, des de formatges i sabons fins a la pasta de dents o la mel, i fins i tot anar arreglant una casa que queia a trossos, (sí, començant per la teulada, perquè d’això es tractava, d’anar al revés del món); entre tot això, tenien temps per pastar uns quants cops a la setmana i fer-se un pa que, què carai, estava de collons.

I va arribar la mainada, primer l’Ester, dos anys després l’Alba i dos més tard l’Arnau. Llavors tocava potser buscar una font d’ingressos més estable i ja que tothom a qui havien deixat provar el pa els semblava molt bo, van decidir vendre’l també al mercat de Banyoles, els dimecres, juntament amb altres productes que la Neus elaborava, carregant-ho en una motxilla i venent a aquest o aquell altre, quan vendre llavors era més fàcil.
Mica en mica, el producte que va anar calant fou el pa. Algunes persones en demanaven regularment, se’ls hi portava a casa directament -a alguns d’ells, encara ara els hi portem, més de quaranta anys després-, i poc a poc van anar trobant alguns establiments on deixar el pa per facilitar la recollida d’aquest, si no hi havia coincidències d’horaris.

També al poble de Mieres es deixava a les cases, en mà o a l’entradeta de la casa, sobre una cadira, dins d’un cistell, on ja hi havia els diners que costava, i ningú havia de patir perquè algú furtés una cosa o l’altra. També a les tres botigues que hi havia llavors al poble.

Així fou com, 22 anys després d’haver descavalcat a La Muntada, va tocar fer el cop de cap i professionalitzar-se encara més. La coincidència féu que la casa on van anar a petar fos l’antic forn del poble, a Can Casals, que es va haver de reformar de cap i de nou, així com tota la casa i finalment un 22 de juliol de 2004 es va inaugurar la Fleca can Casals, encara que llavors ja tothom ens coneixia com a pa de Mieres.

L’essència i la condició incial s’havien de mantenir: fer el pa de manera conscient, amb fermentació natural, sense additius, amb matèria prima de qualitat i el mínim de maquinària possible.
L’oferta de productes s’incrementà, s’afegiren croissants, i la famosa coca de nous, la deliciosa fogassa, i els postres en diades assenyalades. En Manel seguia anant a bosc els dimecres (l’únic dia que no s’encenia el forn) per recollir les restes de la tala dels boscos que deixaven les explotacions forestals i seguir fent, d’aquesta manera, la tasca de neteja tant necessària i tant poc realitzada als nostres boscos, amb la diferència que ara al forn no s’hi cremaven feixines, com a La Muntada, si no bèlit. Mentre la Neus aprofitava el dimecres per fer les compres necessàries per a què tot rutllés.

Amb el temps, les coses han canviat, hem tingut diversos horaris d’obertura al públic, diversos horaris de treball, hem treballat colze a colze amb moltes persones, vam deixar d’anar a bosc a buscar la llenya i vam passar a comprar-la i que ens la descarreguéssin al mig del carrer de can caló, enredant a veïns per ajudar-nos a entrar-la, vam emprendre una aventura més o menys desafortunada obrint una botiga a Sta. Pau, la vam tancar, hem repartit més lluny i més a prop, hem canviat els dies de producció d’un tipus o altre de pa, algun producte l’hem deixat de fer per incorporar noves receptes, els hàbits de consum del pa han canviat, enfrontem una croada contra el blat i l’alma mater del negoci, la Neus, s’ha jubilat i ha agafat les regnes la nova generació… Hi ha hagut molts canvis! Però el nostre pa és el de sempre. Aquesta és la gran dificultat: mantenir la qualitat i l’exigència, mantenir-se fidel a un mateix i a qui ens devem, als nostres clients.